Divendres, 24 de gener
Marcianos. Juan José Millás ( El País/ 24-1-03)
De com a la fi sabem d'on som i què hi fem aquí.
Los raelianos son una peste como todas las sectas, pero en una cosa llevan razón: somos extraterrestres. Por eso nos asombran las puestas de sol, las cataratas del Niágara, la selva virgen y el Círculo Polar, por citar sólo cuatro o cinco tonterías. Pruebe usted a asearse en un cuarto de baño ajeno y verá cómo le extraña todo; es natural.
Ayer parió la perra de un amigo en cuya casa me encontraba casulamente de visita y asistimos al espectáculo con la boca abierta. El animal expulsó ocho o nueve criaturas sin pelo, a las que lamió con un mimo que casi hizo que se nos saltaran las lágrimas. Si esto fuera normal, me dije, no nos estremecería su contemplación. Y lo de los mamíferos no es nada comparado con lo de las aves, que se reproducen de la manera más alambicada y retórica que quepa imaginar. No se si el huevo va contra natura, pero desde luego va contra el sentido común y contra las leyes de la verosimilitud.
Hemos venido de fuera, pues. Todo lo que se mueve es marciano, incluidos los peces y los insectos y los lamelibranquios. Los seres vivos procedemos sin duda de un lugar donde no necesitamos el cuerpo para vivir ni para ir a la oficina ( en el caso de que en nuestro lugar de origen hubiera oficinas). Pero debió de suceder alguna catástrofe que nos hizo emigrar. Lo más probable es que vagáramos durante millones de años de galaxia en galaxia buscando un sitio en el que establecernos hasta que dimos con la Tierra. La Tierra estaba bien por las cataratas del Niágara y por la selva virgen, ya lo hemos apuntado; además tenía muchas horas de luz, y otoño y primavera y verano... El único problema es que en la Tierra no se podía vivir sin cuerpo, porque aquí todo es muy corporativo.
Entonces nos pusimos a ello: a construir un cuerpo, y nos salieron varios, porque los probamos con vértebras y sin vértebras, con cuatro patas o con dos, con pico o boca, con cabeza como nosotros o acéfalos como el mejillón. Ensayamos todas las posibilidades, en fin, y creamos múltiples prototipos. Por eso nos salió un mundo que parece un zoológico. Pero, si se fija atentamente, verá que el cuerpo es un traje espacial. Somos extraterrestres, en fin, y en eso es en lo que llevan razón los raelianos.
cromets 12:21 p. m.Marcianos. Juan José Millás ( El País/ 24-1-03)
De com a la fi sabem d'on som i què hi fem aquí.
Los raelianos son una peste como todas las sectas, pero en una cosa llevan razón: somos extraterrestres. Por eso nos asombran las puestas de sol, las cataratas del Niágara, la selva virgen y el Círculo Polar, por citar sólo cuatro o cinco tonterías. Pruebe usted a asearse en un cuarto de baño ajeno y verá cómo le extraña todo; es natural.
Ayer parió la perra de un amigo en cuya casa me encontraba casulamente de visita y asistimos al espectáculo con la boca abierta. El animal expulsó ocho o nueve criaturas sin pelo, a las que lamió con un mimo que casi hizo que se nos saltaran las lágrimas. Si esto fuera normal, me dije, no nos estremecería su contemplación. Y lo de los mamíferos no es nada comparado con lo de las aves, que se reproducen de la manera más alambicada y retórica que quepa imaginar. No se si el huevo va contra natura, pero desde luego va contra el sentido común y contra las leyes de la verosimilitud.
Hemos venido de fuera, pues. Todo lo que se mueve es marciano, incluidos los peces y los insectos y los lamelibranquios. Los seres vivos procedemos sin duda de un lugar donde no necesitamos el cuerpo para vivir ni para ir a la oficina ( en el caso de que en nuestro lugar de origen hubiera oficinas). Pero debió de suceder alguna catástrofe que nos hizo emigrar. Lo más probable es que vagáramos durante millones de años de galaxia en galaxia buscando un sitio en el que establecernos hasta que dimos con la Tierra. La Tierra estaba bien por las cataratas del Niágara y por la selva virgen, ya lo hemos apuntado; además tenía muchas horas de luz, y otoño y primavera y verano... El único problema es que en la Tierra no se podía vivir sin cuerpo, porque aquí todo es muy corporativo.
Entonces nos pusimos a ello: a construir un cuerpo, y nos salieron varios, porque los probamos con vértebras y sin vértebras, con cuatro patas o con dos, con pico o boca, con cabeza como nosotros o acéfalos como el mejillón. Ensayamos todas las posibilidades, en fin, y creamos múltiples prototipos. Por eso nos salió un mundo que parece un zoológico. Pero, si se fija atentamente, verá que el cuerpo es un traje espacial. Somos extraterrestres, en fin, y en eso es en lo que llevan razón los raelianos.
Divendres, 17 de gener
El directo. Juan José Millás ( El Pais/17-1-03)
En el Canal Satélite digital hay una emisora que reproduce con treinta minutos de retraso la peogramación del Canal +. Esto además de ser útil para quienes llegan media hora tarde a casa, proporciona al usuario de la tele una segunda oportunidad que jamás se da al usuario de la vida. Si yo pudiera repetir mi media hora anterior a ésta, haría algunos ajustes en el guión, porque he cogido el teléfono cuando no debía ( era un pesado), y me he tomado un bombón de licor que me está dando ardor de estómago. Són los problemas del directo, que diría un interlocutor en apuros. Pero no intente usted utilitzar esta excusa cuando mete la pata, porque la gente le mirará con extrañeza. Existe, pese a la experiencia del dejà-vu, la creencia generalizada de que la vida solo se puede vivir en directo.
A mi me gustan las sensaciones que proporciona el dejà-vu. Por eso, tras ver un programa en el Canal +, vuelvo a sintonizarlo en el canal repetidor. “Tengo la impresión de haber visto esto antes”, le digo a mi mujer. “Hace exactamente media hora”, responde ella con paciencia, como si me estuviera volviendo loco. Pero yo lo digo en un sentido profundo, pues me ocurre lo mismo cuando sintonizo cualquier otro canal, sea o no de pago. Todo lo he visto antes. Y si enciendo la radio, me parece que todo lo ha dicho alguien la semana pasada. Ayer fui a las rebajas ( que no es por llevar el agua a mi molino, pero son como las del año pasado) y me compré una camisa idèntica a otra que ya tenía en el armario. Hasta me pinché en el mismo dedo en el que me había pinchado con la antigua al quitarle los alfileres.
Cuando mi mujer vió dos camisas iguales, me lanzó una mirada interrogativa. Le dije que la segunda era para la segunda media hora de mi vida, pues he decidido vivir las cosas dos veces, con treinta minutos de intervalo, a ver qué pasa. Y lo que pasa es que mi capacidad de rectificación es nula. Cometo los mismos errores en directo que en diferido, lo que me hace pensar que lo que tomo por directo quizás sea un diferido que no recuerdo haber grabado. Ahora mismo tengo la impresión de que ya había escrito este artículo. ¿No tienen ustedes la impresión de haberlo leído en otra vida?
cromets 9:18 a. m.El directo. Juan José Millás ( El Pais/17-1-03)
En el Canal Satélite digital hay una emisora que reproduce con treinta minutos de retraso la peogramación del Canal +. Esto además de ser útil para quienes llegan media hora tarde a casa, proporciona al usuario de la tele una segunda oportunidad que jamás se da al usuario de la vida. Si yo pudiera repetir mi media hora anterior a ésta, haría algunos ajustes en el guión, porque he cogido el teléfono cuando no debía ( era un pesado), y me he tomado un bombón de licor que me está dando ardor de estómago. Són los problemas del directo, que diría un interlocutor en apuros. Pero no intente usted utilitzar esta excusa cuando mete la pata, porque la gente le mirará con extrañeza. Existe, pese a la experiencia del dejà-vu, la creencia generalizada de que la vida solo se puede vivir en directo.
A mi me gustan las sensaciones que proporciona el dejà-vu. Por eso, tras ver un programa en el Canal +, vuelvo a sintonizarlo en el canal repetidor. “Tengo la impresión de haber visto esto antes”, le digo a mi mujer. “Hace exactamente media hora”, responde ella con paciencia, como si me estuviera volviendo loco. Pero yo lo digo en un sentido profundo, pues me ocurre lo mismo cuando sintonizo cualquier otro canal, sea o no de pago. Todo lo he visto antes. Y si enciendo la radio, me parece que todo lo ha dicho alguien la semana pasada. Ayer fui a las rebajas ( que no es por llevar el agua a mi molino, pero son como las del año pasado) y me compré una camisa idèntica a otra que ya tenía en el armario. Hasta me pinché en el mismo dedo en el que me había pinchado con la antigua al quitarle los alfileres.
Cuando mi mujer vió dos camisas iguales, me lanzó una mirada interrogativa. Le dije que la segunda era para la segunda media hora de mi vida, pues he decidido vivir las cosas dos veces, con treinta minutos de intervalo, a ver qué pasa. Y lo que pasa es que mi capacidad de rectificación es nula. Cometo los mismos errores en directo que en diferido, lo que me hace pensar que lo que tomo por directo quizás sea un diferido que no recuerdo haber grabado. Ahora mismo tengo la impresión de que ya había escrito este artículo. ¿No tienen ustedes la impresión de haberlo leído en otra vida?
Dijous, 9 de gener
Amors tempestuosos
Article de Jordi Llovet per a la secció "Els vostres clàssics". (Quadern del diari El Pais /9-1-02) a propòsit de la traducció al català de Les penes del jove Werther Joham W. Goethe.Traducció de Manel Pla. Tusquets.
Les guerres sempre són una nosa, però s’ha de reconèixer que el llarg episodi dels confrontaments entre francesos i prusians va donar, entre altres excel.lències literàries, un libel de Barbey d’Aurevilly, anomenat Contre Goethe ( reedicions Complexe, 1999), en què l’autor de Les diabòliques es despatxa a plaer contra la figura sempre massa imponent del patriarca de les lletres alemanyes contemporànies. Tot i que Barbey preferia Werther a Les Afinitats electives, que ja és estrany, no deixa de puntualitzar, amb rotunda sinceritat, això que ve:"Tal com és, aquesta novel.leta, quan avui es llegeix després de les novel.les de Balzac, que són mons i societats tot senceres, sembla tan aigualida, tan pàl.lida i tan passada de moda com les cintes vermelles del cosset de carlota o com els pantalons de color canari de Werther". No és l’única manifestació adversa que s’ha produït en la història de la crítica sobre aquesta novel.la de Goethe, de 1774, que significa, si més no, l’esclat del que més tard van dir-ne la “sensibilitat romàntica”: un jove amb pardals al cap i tot desassossegat s’enamora d’una noia ja promesa, després casada, i acaba escampant-se el cervell, a causa de la prudentíssima i puritana reserva de Carlota, justament amb les pistoles del marit d’aquesta (escena, diré de passada, que a Napoleó va semblar-li inversemblant i de mal gust; més tard, el model real per a aquest personatge, un tal senyor Kestner que no va passar a la història, també va considerar enormement impropi que Werther es suïcidés amb les seves armes, i va puntualitzar que, si al moment just ell s’hagués assabentat de la gran passió que Goethe va sentir per la seva futura esposa, ell mateix l’hagués assassinat, sense esperar que que l’enamorat apassionat li manllevés les armes).
Sigui com vulgui, deixant de banda la mala llet d’Aurevilly, potser la seva enveja – que és la mare dels ous de totes les crítiques contra Goethe-, el fet és que va ser el mateix autor, Johan Wolfgang, burgès de Krankfurt ennoblit més tard (“von Goethe”) pel Duc de Weimar, qui va obrir el camí per a totes les crítiques més o menys furibundes contra el seu llibre. D’una banda, Goethe sempre va estar orgullós de la seva novel.leta de joventut ( tenia 24 anys quan la va escriure), i diu al seu fidel Eckermann:"Aquestes censures no em van fer cap dany. Perquè semblants criteris subjectius d’algunes personalitats, certament importants com a valors individuals, queden equilibrades per la massa. Qui no pugui comptar amb un milió de lectors, no cal que escrigui ni una ratlla". D’altra banda, però, ell mateix va reconèixer que mai no va poder rellegir aquest primer, o un dels primers, fruits del seu geni i de la seva irreprimible passió faldillera:Com he dit molts cops, no he rellegit Werther sinó una sola vegada des de la seva aparició. Es un coet flamíger. Llegir-lo em causa una mena de malestar; em fa por la idea d’experimentar novament l’estat patològic del qual el llibre va néixer. D’aquí a la seva famosa declaració sobre l’oposició de l’art dels clàssic i de l'art romàntic només hi havia un pas:"Del que és clàssic en dic sa, i del que és romàntic, malaltís".
Però un cop més, va ser el geni del propi Goethe el que va donar la clau per a la supervivència d’aquesta novel.la, avui retraduïda feliçment per Manel Pla per superar amb escreix l’antiga traducció catalana de Joan Alavedra: en el fons Werther no és el resultat o la reproducció literàries d’un estat de la cultura ( és a dir, no és solament el tret de sortida de la nova sensibilitat romàntico-malaltissa, com encara pensem), sinó la plasmació novel.lada d’un estat d’ànim que tota la vida ha agafat la gent (homes i dones) al moment en què ells mateixos despunten a l’experiència encesa, però sempre ingrata, de l’amor primer. "Aquesta època de Werther de la qual es parla tant, no pertany al curs de la cultura del món sinó al curs de la vida de cada individu que amb un innat sentit de la llibertat es trobi enmig de les formes plenes de limitacions d’un món caduc i s’hi hagi d’adaptar. Felicitat contrariada, activitat obstaculitzada, desigs insatisfets, no són mals de determinats temps, sinó fenòmens de la vida de l’individu, i no estaria bé que ningú de nosaltres no passés en la vida per un instant en el qual pogués creure que Werther va ser escrit exclusivament per a ell".
Conclusió: si teniu entre 12 i 18 anys i us trobeu, per coses de la vida, ofuscats per la experiència del primer enamorament ( que és el més fort, però també és el més perniciós), aquest és el vostre llibre. Si en teniu entre 18 i 40 i ja fa temps que vau superar el caràcter mòrbid dels amors adolescents, recordareu, tot llegint-lo, com estàveu de fatalment equivocats, però justos amb la vostra edat primera, en sentir passions tan forassenyades. Ara bé: si en teniu més de 40, quan els anys ja gairebé ens prohibeixen de ser tan abrandats i intrèpids en matèria amorosa i ens inclinem més aviat per les diverses formes de cinisme, llavors és molt possible que, en acabar-lo de llegir o de rellegir, penseu el mateix que va pensar Barbey d’Aurevilly, o experimenteu el mateix malestar que hauria sentit Goethe si, per un atzar que només va produir-se una vegada, l’hagués tornat a llegir a l’edat adulta.
Enllaços:
Fragment del llibre / Una lectura (amb llapis al costat) de les penes.."/Gabriel Vinyals
Nota sobre la traducció al català
antologia de textos de Goethe
cromets 1:33 p. m.Amors tempestuosos
Article de Jordi Llovet per a la secció "Els vostres clàssics". (Quadern del diari El Pais /9-1-02) a propòsit de la traducció al català de Les penes del jove Werther Joham W. Goethe.Traducció de Manel Pla. Tusquets.
Les guerres sempre són una nosa, però s’ha de reconèixer que el llarg episodi dels confrontaments entre francesos i prusians va donar, entre altres excel.lències literàries, un libel de Barbey d’Aurevilly, anomenat Contre Goethe ( reedicions Complexe, 1999), en què l’autor de Les diabòliques es despatxa a plaer contra la figura sempre massa imponent del patriarca de les lletres alemanyes contemporànies. Tot i que Barbey preferia Werther a Les Afinitats electives, que ja és estrany, no deixa de puntualitzar, amb rotunda sinceritat, això que ve:"Tal com és, aquesta novel.leta, quan avui es llegeix després de les novel.les de Balzac, que són mons i societats tot senceres, sembla tan aigualida, tan pàl.lida i tan passada de moda com les cintes vermelles del cosset de carlota o com els pantalons de color canari de Werther". No és l’única manifestació adversa que s’ha produït en la història de la crítica sobre aquesta novel.la de Goethe, de 1774, que significa, si més no, l’esclat del que més tard van dir-ne la “sensibilitat romàntica”: un jove amb pardals al cap i tot desassossegat s’enamora d’una noia ja promesa, després casada, i acaba escampant-se el cervell, a causa de la prudentíssima i puritana reserva de Carlota, justament amb les pistoles del marit d’aquesta (escena, diré de passada, que a Napoleó va semblar-li inversemblant i de mal gust; més tard, el model real per a aquest personatge, un tal senyor Kestner que no va passar a la història, també va considerar enormement impropi que Werther es suïcidés amb les seves armes, i va puntualitzar que, si al moment just ell s’hagués assabentat de la gran passió que Goethe va sentir per la seva futura esposa, ell mateix l’hagués assassinat, sense esperar que que l’enamorat apassionat li manllevés les armes).
Sigui com vulgui, deixant de banda la mala llet d’Aurevilly, potser la seva enveja – que és la mare dels ous de totes les crítiques contra Goethe-, el fet és que va ser el mateix autor, Johan Wolfgang, burgès de Krankfurt ennoblit més tard (“von Goethe”) pel Duc de Weimar, qui va obrir el camí per a totes les crítiques més o menys furibundes contra el seu llibre. D’una banda, Goethe sempre va estar orgullós de la seva novel.leta de joventut ( tenia 24 anys quan la va escriure), i diu al seu fidel Eckermann:"Aquestes censures no em van fer cap dany. Perquè semblants criteris subjectius d’algunes personalitats, certament importants com a valors individuals, queden equilibrades per la massa. Qui no pugui comptar amb un milió de lectors, no cal que escrigui ni una ratlla". D’altra banda, però, ell mateix va reconèixer que mai no va poder rellegir aquest primer, o un dels primers, fruits del seu geni i de la seva irreprimible passió faldillera:Com he dit molts cops, no he rellegit Werther sinó una sola vegada des de la seva aparició. Es un coet flamíger. Llegir-lo em causa una mena de malestar; em fa por la idea d’experimentar novament l’estat patològic del qual el llibre va néixer. D’aquí a la seva famosa declaració sobre l’oposició de l’art dels clàssic i de l'art romàntic només hi havia un pas:"Del que és clàssic en dic sa, i del que és romàntic, malaltís".
Però un cop més, va ser el geni del propi Goethe el que va donar la clau per a la supervivència d’aquesta novel.la, avui retraduïda feliçment per Manel Pla per superar amb escreix l’antiga traducció catalana de Joan Alavedra: en el fons Werther no és el resultat o la reproducció literàries d’un estat de la cultura ( és a dir, no és solament el tret de sortida de la nova sensibilitat romàntico-malaltissa, com encara pensem), sinó la plasmació novel.lada d’un estat d’ànim que tota la vida ha agafat la gent (homes i dones) al moment en què ells mateixos despunten a l’experiència encesa, però sempre ingrata, de l’amor primer. "Aquesta època de Werther de la qual es parla tant, no pertany al curs de la cultura del món sinó al curs de la vida de cada individu que amb un innat sentit de la llibertat es trobi enmig de les formes plenes de limitacions d’un món caduc i s’hi hagi d’adaptar. Felicitat contrariada, activitat obstaculitzada, desigs insatisfets, no són mals de determinats temps, sinó fenòmens de la vida de l’individu, i no estaria bé que ningú de nosaltres no passés en la vida per un instant en el qual pogués creure que Werther va ser escrit exclusivament per a ell".
Conclusió: si teniu entre 12 i 18 anys i us trobeu, per coses de la vida, ofuscats per la experiència del primer enamorament ( que és el més fort, però també és el més perniciós), aquest és el vostre llibre. Si en teniu entre 18 i 40 i ja fa temps que vau superar el caràcter mòrbid dels amors adolescents, recordareu, tot llegint-lo, com estàveu de fatalment equivocats, però justos amb la vostra edat primera, en sentir passions tan forassenyades. Ara bé: si en teniu més de 40, quan els anys ja gairebé ens prohibeixen de ser tan abrandats i intrèpids en matèria amorosa i ens inclinem més aviat per les diverses formes de cinisme, llavors és molt possible que, en acabar-lo de llegir o de rellegir, penseu el mateix que va pensar Barbey d’Aurevilly, o experimenteu el mateix malestar que hauria sentit Goethe si, per un atzar que només va produir-se una vegada, l’hagués tornat a llegir a l’edat adulta.
Enllaços:
Fragment del llibre / Una lectura (amb llapis al costat) de les penes.."/Gabriel Vinyals
Nota sobre la traducció al català
antologia de textos de Goethe